Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta verge Maria. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta verge Maria. Ordena per data Mostra totes les entrades

dimecres, 28 d’abril del 2021

Capitol II. priuilegiada concepcio de la sua excellent filla Maria

Capitol.II.com lo mateix angel reuela a la gloriosa anna la priuilegiada concepcio de la sua excellent filla a la qual posaria nom Maria.


Langel soptosament fon a la posada de Anna la qual troba en oracio ab molta dolor e plor e dix li. ¶ Dominus missit me ad te quem dilexisti mente: et puro corde. Volent dir. Anna hajau goig infinit e dexau lo plorar. Car lo senyor qui vos amau de pensa e cor: me tramet a vos dient. ¶ Tristicia vestra conuertetur in gaudium. Et gaudium (de aquí gaudir, y Gaudí) vestrum nemo tollet a vobis. Car la tristicia vostra sera conuertida en singular goig: e lo goig vostre nengu nol tolra d´vos Car siau certa senyora Anna que de vos ha dit Salamo. ¶ Inuenit gratiam coram occulis domini. Car vos haueu trobada gracia en la presencia (psencia) de nostre senyor deu: e la vostra oracio es per sa magestat hoyda: e dellibera donar a vos molt mes que no haueu demanat. Car vos sols demanaueu fill o filla semblant als altres peccadors: e nostre senyor deu vol que concebau huna filla tan singular que peccat original: venial ni mortal en ella james sera trobat. Pura d´tota culpa la concebreu: e pura la criareu. E en puritat e nedea sera tota la sua vida: car de aquesta senyora ha dit nostre senyor deu per boca de Salamo. ¶ Pulcra es amica mea et macula non est in te. Vos senyora anna desijau (d´sijau) crexer lo poble vostre: aquesta excellent filla vostra sera la lanterna qui portara lo lum diuinal per saluar tot lo mon generalment e no perira sino per sa culpa propria. Vos haueu promes de offerir al temple a la seruitut diuina: lo que parrieu ara siau certa senyora: que la vostra filla es lo verdader temple: hon lo eternal deu y senyor sera vist e adorat e de ella sera cantat. ¶ Templum dei sanctum est. Car aquest temple sera sanct de singular sanctedat. Vos gloriosa Anna no demanau filla bella corporalment: car sabieu la bellea esser a vegades gran perill en les dones: e nostre senyor deu laus dara tan bella: q Eua ni Rachel ni Ester ni nenguna altra present ni (ui) esdeuenidora a ella no sera acomparada. Car de aquesta sola es dit. ¶ Ista est speciosa inter filias iherusalem. Car aquesta es la pus bella entre totes les creades: e aquesta bellea sera acompanyada d´tanta puritat que als mirants la sua faç dara vera mundicia de cor e de pensa Mana nostre senyor deu li poseu nom Maria: que vol dir illuminada: car de la lum (sum) sua sera illuminat tot lo mon Aquesta sera la stela molt clara: qui guiara tots los nauegants p la mar tempestosa de aquest mon: els portara a segur port. E aquest nom Maria es de tanta virtut. Quia celum letatur: angeli gaudent: mundus exultat: demones fugiunt: infernus contremiscit. Car cascuna vegada q ab deuocio sera nomenat: tot lo cel se alegra: los angels hauran gran goig e alegria: lo mon fara gran festa: los demonis (d´monis) fugiran per gran terror: lo infern tremolara per temor de sa senyoria. E hoynt Anna que lo seu desig seria complit tan largament: e ab tanta de gloria e exaltacio de la casa sua: e que ella hauia de ser mare de vna tan excellent filla: La dolor sua fon conuertida en sobros e singular goig: e alegrantse de gran alegria: regraciant a nostre senyor deu de les sues misericordioses immenses dix. ¶ Sterilis eram: et genui exultacionem et leticiam isrl´. Volent dir. O senyor omnipotent gracies infinides sien fetes a la vostra clemencia: car yo era steril e plau a la vostra magestat que yo conceba e pareixca aquella qui ha de esser goig e alegria de tot israel. ¶ E langel despedint se de ella dixli. Senyora Anna cuytau a la porta daurada: Car lo vostre amat marit es molt prop. E ella molt prest partint d´la casa sua ab desig no recomptable de veure lo seu marit vingue a la porta daurada: e aqui spera lo marit que ja era en vista.
E plegant Ioachim fent li Anna reuerencia abraçaranse ab molta amor: e prenint la lo marit per lo braç tornaren a sa posada recontant ab gran feruor e deuotio lo hu a laltre la visio angelica: e molt alegres e aconsolats continuaran la sua virtuosa vida.
¶ E per sos dies Anna sentint se prenyada feu gran goig e festa: e axi passa los nou mesos ab desig infatiable de veure aquella sancta filla: que en lo ventre portaua.
¶ Aquesta festa gloriosa de la concepcio: deu esser per los crestians ab gran deuotio festiuada: car es estada començ de la nostra salut. Quia non est verus amator virginis marie qui respuit colere diem eius conceptionis. Car certament no es ver amador de la verge maria senyora y reyna nostra: qui no fa molta estima e no cura de colre lo dia de la sua sagrada concepcio Car sa senyoria ha mostrat per diuersos miracles plaure li molt lo seruir a ella fet en tal jornada.

dissabte, 1 de maig del 2021

Capitol. XIX. Com les virtuts partint del cel passaren per los lims per portar la bona noua a Adam.

Capitol. XIX. Com les virtuts partint del cel passaren per los lims per portar la bona noua a Adam: e venint a la humilissima verge Maria trobaren aquella en oracio suplicant (snplicant) que fos digna de esser seruenta de aquella que deuia esser mare del fill de deu.

Axi despedides les dites donzelles feta profunda adoracio e gran reuerencia a la magestat duina partirense de aqui per tornar a la sua senyora de qui eren criades. E anant per lo cami digueren misericordia e pietat a les altres donzelles: nosaltres dos de necessitat hauem a passar per los lims per alegrar Adam e als fills seus dient en quin punt sta esta fahena: e totes digueren que ab elles volien anar. ¶ E hauent aço delliberat: tiraren la via dels lims e entrant per aquell loch tenebros dix misericordia al pare Adam. ¶ Gaude et letare exaudita est deprecatio tua. Volent dir alegrau vos senyor Adam: e hajau singular goig car la oracio (oro, r en virgulilla) vostra es stada hoyda per la clemencia diuina. E dellibera sa magestat trametre lo fill seu en terra per reparar la natura vostra. ¶ E adam recomplit de gran goig giras als seus fills e dix los.
Leuate capita vestra: ecce apropinquabit (propinquo: propincuo: próxim; aproximar) redemptio nostra: tempus enim prope est. Volent dir: O fills meus leuau los vostres caps los quals tan largament haueu tengut inclinats per vergonya e confusio del peccat e cayment de vostre pare: car siau certs se acosta ja la redempcio nostra e lo temps es molt prop. ¶ E dix misericordia a Adam e a eua es hora que reclameu de bon cor la senyora filla vostra Maria de natzaret: car en mans de sa senyoria podeu creure lo senyor la ama tant: que delibera pendre la per sposa: e que sia vera mare del seu fill si ella volra consentir. E lauors Adam y Eua ab tots los seus fills admirats de la diuinal clemencia suplicaren aquella dient. ¶ Adonay domine deus magne et mirabilis: qui dedisti salutem in manu femine: exaudi preces seruorum tuorum. Volent dir: O eternal deu e senyor gran e marauellos puix a la vostra clemencia ha plagut posar la salut nostra en mans de aquesta singular dona placiaus exaudir la pregaria nostra per amor sua: e inspirar a ella que sens triga preste consentiment en esta fahena: perque la redempcio nostra sia prestament desempachada puix a vostra magestat plau exalçar tant aquesta senyora e filla nostra: que tots los vlls humans miren e contemplen en ella sperant reparo e merçe per mija de sa senyoria: dient ab gran confiança. ¶ Venite ad eam omnes qui laboratis et tribulati estis et dabit refrigerium et solatium animabus vestris. E inflamant se Adam en la amor e deuocio de aquesta senyora contemplant en sperit la bellea e magnificencia sua deyali. ¶ Benedicta tu et beatus vir qui diligit nomen tuum virgo maria vniuersas feminas vincis pulcritudine carnis: superas angelos et archangelos excellentia sanctitatis. ¶ E les virtuoses donzelles per la molta cuyta que tenien de esser ab la senyora sua ans que lo missatger vingues despediren se de Adam. Lo qual les suplica dient: O inclites donzelles placiaus comanarme en gracia e merçe (meri+salte línea+çe) de la senyora filla mia besant li la ma de ma (la meua) part demanant li de molta merce vulla recaptar gracia a mi e a tots los que açi som com sa senyoria haura concebut lo fill de deu sa magestat dispense ab nosaltres que anem adorar sa clemencia tancada dins lo ventre de la dita senyora: e que puga besar la ma de la filla tan amada per la qual spere esser de aquest carcer tenebros relleuat. ¶ Al qual respos misericordia e totes les altres donzelles que eren molt contentes de reportar a la senyora les paraules sues. E la dita misericordia que era pus familiar a Adam que totes les altres pres lo per la ma ab gran amor dient. O adam senyor stau ab gran confiança que aquell senyor que per amor vostra se vol tan humiliar vestint se de carn humana fent se passible e mortal nous negara lo vostre virtuos desig puix ab ferma fe loy demanau: crehent totes coses son possibles a sa magestat: e que molt facilment comunica al clemencia e gracia sua als crehents: e perço es scrit. ¶ Omnia possibilia sunt credenti. E yous do la fe Adam senyor de tornar açi ab totes estes donzelles per acompanyar vos com lo senyor manara que aneu a fer reuerencia a la senyora mare sua. ¶ E adam molt alegre feu los gran reuerencia e infinides gracies. E elles partiren se tirant son cami: e vingueren prest a la posada de la senyora sua. ¶ E entrant per la cambra trobaren sa senyoria sola de companyia humana legint en la biblia segons son costum: e venint en aquell capitol de ysayes hon diu. ¶ Ecce virgo concipiet et pariet filium. La anima sua font (fon; passat de esser, ser) tant eleuada y enflamada en lo desig de la redempcio humana e en amor de aquella excellent verge que hauia a esser mare del redemptor (punt alt) que per gran abundancia de lagrimes no pogue continuar lo legir: ans tancant lo libre se agenolla suplicant la magestat diuina dient lo parlar del mateix propheta Ysayes que diu. ¶ Emitte agnum domine dominatorem terre et erit sicus auis fugiens et pulli de nido uolantes. Volent dir: O eternal deu e senyor placia a la clement magestat vostra trametre lo anyell (agnum, agnus; corder; cordé; cordero) sens macula que haueu promes que ha de esser sacrificat per la redempcio del poble vostre. ¶ Aquest senyorejara la terra per lo seu saber e poder infinit: car sera fill vostre natural: per la qual natura li es propi (propri passe a propi) tota perfectio e bondat segons es scrit. ¶ Nemo bonus nisi solus deus. Aquest senyor sera axi com lo ocell que fuig (auis, avis fugiens) e va a peregrinar en stranyes silues (silves, selves, selva). Car deuallant lo vostre fill senyor de les altees celestials peregrinara ab la ploma de la vestidura de la carn humana: ab la qual volara sobre tota natura de penes per lo desert de aquest mon: e sera axi com ocell petit que comença a exir del niu (pulli de nido uolantes, volantes; volar) hon staua ab sobiran repos pobrellet de ploma per la sua tendra edat. Car en pobrea extrema crech yo se mostrara al mon: e perço ha dit Dauid parlant de sa senyoria. ¶ Simul in vnum diues et pauper. Car segons la natura diuina abundara en infinides riquees. E per la natura humana sera seruit de multitut de dolors e penes acompanyat de molta pobrea segons lo mateix dauid testifica dient en persona de aquest redemptor. ¶ Pauper sum ego (pobre soc) et in laboribus a iuuentute (iuventute; juventut, joventut; chuventut; juventud) mea. Volent dir que sera pobrissim (pauper es pobre; paupérrimo es pobríssim) e molt dolorat de la jouentut sua fins a la fi. ¶ O senyor clementissim y dona verge te a concebre (concebir) e parir aquest senyor fill vostre. O pietat e clemencia infinida y alargau la vida mia que yo puga veure lo temps que aquesta senyora vendra en lo mon: e tota la mia persona sia dedicada al seruici seu (punt alt) Car los meus vlls desije puguen veure e contemplar aquella virginal cara de tanta excellencia e bellea. La boca mia senyor continuament occupada sens cessar lohant e magnificant aquella senyora. Les mies mans no entenguen en altra cosa sino en la seruitut de la mia senyora (punt alt) Los genolls meus ab gran plaer staran ficats en terra en la presencia de aquesta senyora per seruir e reuerir la merce sua. Los meus peus seran molt promptes en seguir e acompanyar sa senyoria no partint me de sa merce vn sol moment. ¶ O senyor y quant sere yo gloriosa trobant me seruenta de tal senyora: car seruint a ella so certa seruire la magestat vostra puix sposa sera de la clemencia vostra e mare del vostre vnigenit fill. ¶ E stant la senyora humil en esta deuota contemplacio les donzelles virtuoses sues mirauen ab gran plaer sa senyoria: sabent molt cert que sa altesa era aquella excellent verge e senyora de la qual sa merce desijaua (desijava) esser humil seruenta (serventa).

dimarts, 18 de maig del 2021

Capitol LXXVII. Com la sacratissima verge Maria porta al temple lo seu diuinal fill:

Capitol LXXVII. Com la sacratissima verge Maria porta al temple lo seu diuinal fill: lo qual fon conegut e adorat per lo sanct vell symeon.

Venint lo quaranten dia la senyora dispongue de anar al temple a offerir lo seu fill primogenit a la magestat del seu pare per la redempcio humana. O quantes lagrimes lança la senyora aquell dia prenint lo al braç per exir de casa: e mirant lo en la cara ab amor inestimable besantlo estretament ab dolçor no recomptable deya li. O senyor y vida mia yo mare vostra com aduocada e procuradora de tota natura humana vos tinch a offerir en satisfacio e paga de tots los peccats e deutes de aquella: perque de vos sia fet sacrifici per la redempcio de tots: lo qual sacrifici senyor no se executara ara de present: ans en lo temps a vos pus penos: e a mi trista mare mes doloros: ço es en lo ple de la jouentut vostra: segons Abacuch ha profetat dreçant a vos vida mia son parlar: dient vos. ¶ Domine opus tuum in medio annorum viuifica illud. Volent dir. Senyor que aquesta obra a la qual vos offeriu huy: qui es axi vostra que altri no la pot fer sino vos queus recordeu clemencia infinida que a viuificar haueu aquella en lo mig dels vostres anys: ço es com haureu complit los trenta e tres: en lo qual temps senyor dara vostra magestat fi a tot lo que offert haueu. O senyor y fill meu quals entramenes de mare poran fer aquesta offerta de tan doloros recort: ajudau me vos vida mia qui sou pietat inmensa puix axi manau que sia. E sa senyoria esforças tant com pogue ab molta dolor e lagrimes a fer son cami ab la prudencia acostumada anant li dauant lo glorios spos seu: e sa merce portant al braç lo fill de deu e feu ab tota aquella reuerencia a ella possible: cobrint lo ab lo propri mantell: axi per guardar la sua delicada personeta del gran fret de la matinada: com per amagarlo que no sia conegut per aquells quil hauien en hoy: dels quals se clama ell mateix per boca de Dauid: dient. ¶ Multiplicati sunt super capillos capitis mei: qui oderunt me gratis. Qui pot pensar ab quanta temor e recel aquella senyora porta lo seu amat fill en la ciutat hon sabia staua lo Rey herodes qui era enemich format del dit senyor: e que no pensaua nit e dia sino com lo poria matar e leuarlo del mon: ab tot sa senyoria era molt certa que lo fill seu no hauia a morir en aquella edat: no restaua que cascuna vegada que ella lo veya en perill de donar en mans de sos enemichs nos alteras molt hauent noua dolor e congoixa. E de aquestes souenejades e congoixoses dolors hague sa senyoria infinides en tota la vida del seu amat fill. E axi la senyora anant peruengue a la porta del temple: e ixque a recebir sa merce vn famos sacerdot qui hauia nom Symeon: inspirat per lo sanct sperit del adueniment del redemptor de natura humana. ¶ Lo dit symeon era home just e tement deu: hauia molt desijat la reparacio e consolacio de la casa de israel supplicant continuament la magestat diuina que ans de la sua mort ell ves lo fill de deu humanat: e fon li respost. ¶ Non visurum se mortem: nisi prius videret xpm domini. E ab aquesta resposta diuinal fon tan confortat e aconsolat que ab tot desijas exir de aquesta miserable vida: car la virtuosa e longa vida sua li donaua gran seguretat de morir: e la cansada persona sua desijaua lo repos de la fossa. Car diuse dels venints en antiga edat. ¶ Senex plenus est querelis et nullis gaudijs. Ell pres ab gran paciencia la larguea de la vida sua sperant vna tal vista. Car de aquest sanct vell es dit. ¶ Ecce symeon perfectus fuit habens vitam in patientia et mortem in desyderio. E no es marauella que totes coses li fossen facils de comportar sperant veure lo redemptor de humana natura: lo qual tots los seus pares hauien desijat e molt reclamat: e sabia que seria dit a ell deuallant als lims per tota aquella gent qui tal noua hoyria. ¶ Beati occuli qui vident que vos vidistis: qp multi prophete et reges voluerunt videre que vos vidistis et non viderunt. Volent dir. O symeon y benauenturats son los vlls que vehen lo que vos haueu vist. Car molts prophetes e Reys han desijat veure aquesta vista e no la han haguda. E stant ja lo dit vell molt fatigat per la longa sperança venint aquella jornada en la qual la senyora vingue a presentar lo seu fill: ell stant dins la sua cambra aquella matinada ences en son desig: agenollas ab gran deuocio e lagrimes: e dix. ¶ O dulcissime domine vita vitalis requies sine labore: obsecro per viscera misericordie tue veni ad me: vt videam te: et da letitiam in corde meo: quia amore langueo: et dolore defficio. E finida la sua oracio senti dins la sua anima vna grandissima consolacio: e fonch li dit er reuelacio diuina. ¶ Ecce adest quem expectas: quem queris nunc eum videbis. Volent dir. O symeon alegrau vos: car no sereu fraudat en vostre desig: que aquell senyor que vos desijau ja es a la porta del temple: e ara lo veureu ab los propris vlls. E hoit aço leuas ab goig no recomptable e cuyta per anar a la porta del temple. E encontrantse ab la excellent senyora portant lo seu fill al braç conegue clarament que aquell senyor era fill de deu eternal. E prostrant se en terra per adorarlo tremolaua tota la sua persona per gran admiracio mirant tanta magestat axi humiliada cuberta de carn humana: e dix. ¶ O domine iesu xpe rex celestis: tu es fons lucis diuine et sol claritatis eterne: qui venisti de celis querere et saluare quod perierat in terris. Magnus enim es sine quantitate: cuius omnipotentia omnia gubernat regit et implet et omnia concludit. Cur bone domine: pie redemptor: potens saluator: cur tantam virtutem operuisti tanta humilitate: ostendo te in similitudinem carnis peccati. Volent dir. O magnanim senyor Jhesus rey celestial vos clement senyor sou font de lum en vostra diuinal natura e sol de claredat eternal: e sou vengut del cel a cercar e saluar aquell qui sens vos peria en terra. Gran sou senyor sens mesura nenguna. La omnipotencia del qual totes coses gouerna e regeix e compleix e clou totes les coses que a sa voluntat son plaents. O bon senyor e piados redemptor e saluador potent com haueu senyor cuberta tanta virtut e excellencia sots tan profunda humilitat mostrant vos als vlls mortals en semblança de carn peccadora. E dit aço dreças aquell sanct vell e anant axi agenollat acostas al senyor besantli lo peu ab grandissima deuocio: e dix a la senyora mare sua: que fos de sa merce donarli en los seus braços aquell excellent redemptor qui per ell es stat tan desijat.

dijous, 29 d’abril del 2021

Capitol. X. Senyora sposada sanct prohom Ioseph, José

Capitol. X. Com per manament diuinal fon la Senyora sposada ab lo sanct prohom Ioseph (Joseph, Josep, Pep, Yusef, José, Pepe, etc.) e com vingue en Nazaret hon era la sua mare sancta anna: e de la strema pobrea sua.

(Falte la C) Com la excellent senyora fos peruenguda a la edat que acostumauen traure les vergens del temple e collocarles en matremoni. Fon vn dia amonestada ensemps ab les altres donzelles per lo gran sacerdot dient los: que lo temps era vengut que elles deuien tornar a les posades de sos pares per fermar matremoni. E les altres donzelles foren prestes de hobeyr al manament del gran sacerdot Sola la verge gloriosa ab molta vergonya e maturitat dient que a ella no era possible exir del temple per dos rahons. ¶ La primera car son pare e mare moguts de molta deuocio la hauien promesa al seruir de nostre senyor deu per tot lo temps de la sua vida: e que per ço la hauien offerta de edat de tres anys al dit temple: e que ella trobant se de edat li playia molt lo que sos parents hauien promes: e volia perseuerar en lo seruici e lahor diuina tot lo temps de la sua vida. ¶ La segona raho era que ella desque era en lo temple coneixent la virtut de virginitat quant era accepta a nostre senyor deu hauia fet vot de seruar aquella tota la vida sua. E puix ho hauia promes ella delliberaua tenir son vot e no entendre en res que de matremoni fos: ne escampar lo seu enteniment en pensament nengu temporal: sols volia occupar lo seu cors e anima en lo seruir de nostre senyor deu. E lo gran sacerdot hoynt la raho de la gloriosa verge fon posat en tanta admiracio que de vna gran peça no pogue dir res: e apres tornant a cobrar esforç dix a la senyora. O verge excellent ja sabeu. ¶ Quia deus in filijs colitur: et in posteris adoratur: sicut semper fuit apd´ filios israel. Car nostre senyor deu es seruit en multiplicacio de fills: e en largues generacions es adorat e conegut. E aço es stat tostemps lohat e aprouat dauant los fills de israel. ¶ Respos la senyora dient. Veritat es reuerent pare lo que vos dieu de ley comuna: empero vostra reuerencia no ignora que nostre senyor deu no haja priuilegiat moltes de les leys comunes. ¶ Quia ante abel iustum: nullus fuit uistus. Car ans de abel just la scriptura no posa nengun altre just primer (pmer) que ell. E aquest fon verge e pur per ques mostra clarament. ¶ Quia deus in castitate et virginitate primo colitur et adoratur. Car nostre senyor deu castedat e virginitat fon primerament seruit honrat e adorat. Axi mateix hauem exemple del gran propheta (ppheta) Elies del qual se diu. ¶ Helias (Elías) cum esser in carne assumpsit eum in paradisum: cuius carnem virginem custodiuit. Volent dir que ab tot que Elies fos en la carn mortal: per nostre senyor deu fon leuat en parays terrenal: e aqui conseruat sens mort: e aquesta gracia aconsegui: perço que la sua carn hauia conseruada en virginitat e puritat. E yo hoynt e legint aquestes coses desque so açi en lo temple inspirada per la clemencia diuina he fet lo dit vot ab proposit ferm dins lo meu cor. ¶ Ut virum penitus non cognoscam. E axi reuerent senyor deman vos de gracia de açi auant nom vullau parlar de marit. ¶ E lo gran sacerdot vehent la gran constancia de la senyora no volgue mes replicar: ans li dix donzella tornau a la vostra cella e aqui pregau la diuina magestat quens conselle en aquesta fahena. Car cosa es inaudita e de gran importancia lo vot que vos haueu fet: e yo dellibere proceyr en aço ab gran consell e maturitat. E la senyora ab los vlls baxos e molta vergonya feu reuerencia al sobiran sacerdot: e saluda a tots los altres e partis de aqui e tanquas en la sua cambra. E lo sobiran sacerdot congoxat de la gran difficultat que en aquesta fahena veya: ajusta consell de tots los doctors e homens discrets que en jherusalem se trobauen: e dix los. ¶ Audite me filij israel et auribus percipite verba oris mei. Volent dir placiaus senyors fills de israel star atents a les paraules mies: car cosaus (cosa us) vull dir de gran nouitat e molta admiracio. Car vostres reuerencies saben que desque aquest present temple es hedificat: son açi criades moltes donzelles filles de Reys e de prophetes e de grans sacerdots e de moltes altres: e venint a edat de matremoni prenien sos marits e seguien les ordinacions de sos majors ¶ Nunc autem a sola Maria nouus ordo inuentus est: que deo se spopondit virginem permanere. E ara de present ses trobat vn nouell orde per sola aquella excellent donzella Maria filla de Ioachim: la qual se es promesa (pmesa) a nostre senyor deu seruar li virginitat per tostemps: de que yo stich en gran agonia: car recort me del que Dauid diu. ¶ Vouete et reddite domino deo vestro. Volent dir que cascu que ha votat guarde be que fara: car necessari li es donar e seruar a nostre senyor deu lo que ha promes. E si yo conselle a aquesta virtuosa verge que serue lo que ha votat: tem me no vinga contra la ley qui mana lo poble de deu sia multiplicat. E recort me que Ysayes ha dit. ¶ Ecce virgo concipiet. Perque stich ab gran pensament si nostre senyor volra fer alguna gran marauella en aquesta sancta verge la vida de la qual es de tanta perfectio e singularitat: que james ses trobada a ella semblant. Per queus deman senyors me vullau consellar lo que dech fer ¶ E apres que cascu hague respost sa intencio: la concordia de tots fon: que esta fahena era mes del cel que de la terra: e que per homens terrenals no podia esser sufficientment consellat sino quels paria deuien recorrer a nostre senyor deu per dejuni e oracio suplichant la clemencia sua volgues reuelar lo seu beneplacit al sobiran sacerdot: perque aquell proceys en aquesta obra segons la voluntat de la magestat sua. ¶ E hagut lo consell fon de continent posat en obra. e passats tres dies nostre senyor reuela que fossen ajustats tots los dotze trips de israel (las doce tribus de Israel): e que lançassen sorts de qual trip seria lo tan digne que hagues la senyora per sposa: e fos custodi de la virginitat sua. E lançades les dites sorts caygue la sort sobre lo real trip de juda. E lauors mana nostre senyor que lo cendema fossen ajustats tots los de aquell trip quis trobauen sens muller: e cascu portas vna verga en la ma e axi fon fet. Entre los altres quey vengueren fon lo glorios patriarcha Ioseph d´edat de sexanta anys: no per desig de muller ans per sola hobediencia. car ell hauia fins aqui seruada virginitat: e delliberaua continuar en aquella fins a la fi de la vida: e de aço hauia fet special vot. lo qual staua aqui ab sa verga en la ma dauant laltar (serecomane no féu : fer ho a les vostres iglesies) ab los altres jouens mes empeguit que preat. ¶ E venint lo gran sacerdot pres la verga de la ma de cascu de ells e entra dins la sancta sanctorum: e presenta aquelles dauant nostre senyor: offerint li sacrifici suplicant la magestat sua volgues declarar aquesta fahena per manifest miracle. E nostre senyor mana al dit sacerdot: que prengues les vergues que hauia posat sobre laltar: e que ixques defora: e publicament dauant tot lo poble fes venir los de qui eren les vergues: e tornas a cascu la sua: e aquell en la ma del qual floriria la verga: e aparria vna coloma al cap d´aquella aquell era lo que sa magestat hauia elegit en spos e custodi de Maria verge sanctissima. E lo sacerdot compli prestament lo manament de nostre senyor deu: e torna les dites vergues: e nenguna no flori sino sola la de Ioseph sobre la qual aparegue la coloma segons nostre senyor hauia promes. E vista per tots sen munta al cel: e tots restaren molt aconsolats del miracle tan euident: e loharen e magnificaren nostre senyor deu de les obres sues. ¶ E tantost delliberaren fer les sposalles de la senyora la qual staua dins la sua cambra orant e pregant nostre senyor deu li fes seruar lo que promes hauia: dient a sa clemencia. ¶ Offero tibi domine totum cordis mei affectum: et virginitatem meam tibi comendo. Volent dir: o senyor meu a vos offir tota la affectio e desig del meu cor qui es de seruir a vos: e la virginitat mia a vos senyor la coman que siau sols poseydor de aquella. ¶ Estant la senyora en aquesta feruent oracio foren dauant sa senyoria dos donzelles per nostre senyor deu trameses. Lo nom de les quals era hobediencia e fortalea: e dix hobediencia a sa altesa. Senyora excellent a nostre senyor plau siau sposada fent vos segura la virginitat vostra restara tostemps sancera. ¶ Apres li dix laltra donzella fortalea nomenada. Mas y ora la magestat de nostre senyor deu vol que ixchau del temple: e siau casada: heus manifesteu al mon viuint en vostra casa: hon passareu molta pobrea e altres treballs. E perço (pço) nos tramet açi sa clemencia que siam tostemps en la companyia e seruir de vostra merçe: esforçant vos a esser constant e ferma en totes les virtuts. car exemplar general haueu a esser de tots los staments. Açi stant en lo temple haueu donat lum a les donzelles vergens. Ara senyora dareu regla de sanctedat a les maridades e a tots los viuints en lo mon. E sa senyoria hoynt aço fon contenta de hobeyr a nostre senyor deu: e consentir en lo matrimoni puix a sa magestat playia. ¶ E com lo gran sacerdot hagues asignada la hora per a fer dites sposalles e la gent fos aplegada: ell mateix ana a la cambra de la senyora portant ab si aquella matrona virtuosa qui tenia cura de les donzelles. E los dos li comptaren lo miracle ques era seguit: e com nostre senyor hauia mostrat clarament volia ella fos sposada ab vn virtuos vell de sexanta anys parent seu molt acostat que hauia nom Ioseph. ¶ E la senyora qui ja de aço era largament informada per nostre senyor deu e asegurada de no perdre la virginitat que tan carament amaua: Respos ab molta maturitat e vergonya: que puix a nostre senyor axi playia: e a ells dos: que tenia per pare e mare: que ella era contenta del dit matremoni. E lauors hoynt aço lo sacerdot sen torna al loch hon la gent staua e dix los que tantost seria aqui la senyora sposada ques metessen en orde. ¶ E la reuerent matrona Anna feu vestir a la senyora les millors robes que tenia: ab tot fossen pobrelletes eren honestissimes e molt netes: e estes li los cabells sobre les spatles que li donauen tanta bellea e ornament. ¶ Quia nunqp (nunquam) fuit tam bene coopertus salamon in omni gloria sua. Car nunqua fon tan ben abillat Salamo (Salomón) en tota la gloria sua. com aquesta senyora ab la sua natural bellea e composicio virtuosa. E axi arreada sa altesa e molt ben acompanyada portant aquella virtuosa anna al costat: e moltes donzelles que la seguien vingue alla hon la speraua tota la gent ab lo sposat Joseph. E tots admirats de la sua bellea loharen nostre senyor deu que tal lauia creada. e lo gran sacerdot feu les dites sposalles ab gran solemnitat segons costum dels juheus E acabada aquesta fahena ab molta consolacio e alegria: tots molt hedificats de la honestat de la senyora sposada prengueren comiat e tornaren a ses posades. E joseph (aquí está cla que es una j, minúscula) parti per a natzaret per aparellar la pobreta casa sua. E porta letres del gran sacerdot per a la gloriosa Anna mare de la senyora: car lo pare seu joachim ja era mort. Dient en les dites letres com la virtuosa filla sua era sposada ab lo portador de la present: e que de aço no la hauia auisada ans del sposar: perque nostre senyor deu hauia mostrat tan asenyalat miracle que fora stat careguos sperar consell huma de nenguna creatura puix sa magestat manifestaua esser aquesta la voluntat sua. ¶ E la virtuosa anna legides les letres fon molt aconsolada del que de la sua amada filla era dit. Car de tan a sancta filla ella no speraua hoyr sino miracles e marauelles. E festeja molt lo virtuos gendre: e ana ab ell a casa sua per posar la en orde per la venguda de la sua excellent filla. ¶ E la senyora apres la partida de Joseph atura tres dies en lo temple per pendre comiat de aquella venerable matrona anna: qui ab tanta amor la hauia criada e restaua tan desolada de la sua absencia e de les altres donzelles: que cuydauen morir hauent se a separar de tan dolça companyia. E passats los tres dies la senyora molt ben acompanyada e anant a natzaret descaualca en casa de la senyora sa mare: la qual hague infinit goig de veure vna tal filla. E la senyora ab molta reuerencia besali la ma e apres en la boca e sigueren se vn poch: e compta li la senyora tot lorde del seu sposalici: e com era certificada per nostre senyor deu de la sanctedat de Joseph: e que abduy (ambos; abdos) hauien fet vot de virginitat: e aquella seruarien continuament en lo seu matremoni. E anna escoltant les rahons de la sua filla continuament ploraua per habundancia de goig no fartant se de mirarla. E comptali la mort del seu pare Joachim. E com apres ella hauia pres dos marits per inspiracio diuina: e que hauia agut dos filles: a les quals hauia posat nom Maria a cascuna per amor della: e que la vna encara staua en casa de la dida e laltra no era en casa. E Joseph sentint que la senyora sa sposada era venguda ana prest a la posada de la senyora sa sogra: e aqui parlaren molt los tres de tota sanctedat. ¶ E les donzelles que hauien acompanyat la senyora prengueren comiat de sa merçe e de Anna e de Joseph e ab grans lagrimes e enyorament partiren de aqui e tornaren al temple. E anna acompanya la senyora sa filla a casa de joseph. La qual staua molt neta: e sols de pobrea arreada: hauiay dos cambretes en la millor staua vn litet per a la senyora ab poca roba: e en laltra vn altre per a Joseph molt pobrellet. E la cortesa senyora no volgue en nenguna manera la millor cambra ans elegi per a si la pus chica e mes pobra com amadora de tota virtut. E la senyora sa mare dexant la en casa torna a la sua: e recordant se de la pobrea que hauia vist en casa de la sua filla trames li vn parell de flaçades e algunes ayines de casa: e la senyora ho prengue mes per amor de joseph que de si mateixa: e feu moltes gracies a la senyora sa mare. E axi la senyora e Joseph stauen en sa caseta viuint ab molta caritat e puritat guanyant la vida ab lo treball de ses mans. E la senyora seruentissima stant tota la nit: e la major part del dia tancada dins la sua cambreta orant e filant demanaua ab continues pregaries e lagrimes la redempcio de natura humana.

dimecres, 28 d’abril del 2021

Capitol III. natiuitat de la sacratissima verge Maria

Capitol.iii. de la natiuitat de la sacratissima verge Maria: e de les virtuts trameses per nostre senyor al seruici de aquella.


*(Falte la c gran) Complits los nou mesos la gloriosa Anna parí (pareix que la í porte tilde, comparanla en la i de gloriosa) aquella excellent filla de la qual era dit. Orietur stella ex iacob (está mol cla que es una i) Car mostrar sa al mon aquella estela clara mes quel sol: deuallada de la casa de Iacob: alegrant tota creatura. ¶ E com la hagueren faxadeta donarenla en los braços d´la sua mare. La qual veent aquella cara tant desijada: alegras de goig inrecomptable: e besant la ab gran delit dix. O filia mea super solem 7 lunam pulcherrima: gratias ago deo meo: quia te video. Volent dir O filla mia pus bella sens comparatio qll sol ni la luna: graties infinides (infinid´s) faç al meu deu y senyor: com vos he mereixcut veure e tenir en lo meu braç. ¶ E sabuda la noua d´l glorios part: Vicini et cognati eius congratulabantur ei quia magnificauit dominus misericordiam suam cum illa. Alegraren se molt ab ella los vehins y parents (fique pareuts, típic error u-n de tipografía; cognati sone a cunyat, cuñat, cuñado, co+nati, paréns): car conexien que nostre senyor deu hauia exalçada e magnificada la sua misericordia e gratia en ella: mostrant li (il) singular amor: donant li vna tan excellent filla: de la qual li deyen tots los que la visitauen. Erit ribi gaudium 7 exultacio: 7 in natiuitate eius (ei9) multi gaudebunt. Volent dir: O senyora anna gran prou vos faça la santa filla: la qual sera a vos singular goig e alegria e molts en la natiuitat sua se alegraran: sabent singular festa cascun any en semblant iornada. car certament podeu esser certa: Non est ei similis nata in mundo. Car james naixque (si ficarem tildes, seríe: naixqué o naixquè, passat) ne naxera (naxerà o naxerá) semblant a ella: en tot lo vniuersal mon.
¶ Estant sancta anna en sa gran festa e consolatio foren aqui iuntes cinch donzelles per nostre senyor trameses acompanyar e seruir la senyora nouament nada ensemps ab les altres qui iay eren en la seruitut de sa senyoria. E feta gran reuerencia: acostaren se a besar la ma a sa alteza (la z antiga, gótica, es com un 3, alte3a). E dix la primera: benignitat nomenda. O pulcra ad intuendum: amabilis ad contemplandum: delectabilis ad amandum (amá, a nassal, - salte línia – amandum). Volent dir: O senyora quant sou bella e graciosa als vlls quius miren: O quant sou amable als quius contemplen: e sobre tot sou delectable (d´lectable) als quius (qui9) amen. E yo senyora sere ab vostra senyoria endolcint lo vostre real animo fent vos graciosa e affable a tota creatura: que tal manament tinch de nostre senyor deu qui al seruey de vostra merce me ha tramesa. E apres (aps, p en virgulilla, que sol sé: pre) parla la segona: pobretat nomenada: e dix. Tu es gloria (glia) mea tu es vita mea: tu lumen oculorum meorum: 7 tu baculum senectutis mee. Volent dir: O senyora excellent: la magestat de nostre senyor deu ma trames a vos: e yo qui y vinch de molta bona voluntat: car fins a huy (pareix buy, pero la h porte un ganchet a baix) no he (pareix be, lo mateix que en huy, buy) trobat james persona qui de bon cor ne voluntariament maja (me haja, m´haja) receptat sino vostra senyoria: perque puch be dir: que sou la gloria mia: e la mia vida: e lum dels meus vlls: e basto de la mia vellea (vlls, ulls; bastó, baculum senectutis). Car en lo temps esdeuenidor com lo mon se refredara sols per lo exemple vostre sere sostenguda e amada. E perço (pço; per ço) la mia senyora vos do la fe de may partirme de vostra merce en toda la vida vostra. La terça donzella prudencia dix: Conserua me domina: quoniam speraui in te. Volent dir O ma senyora puix a nostre senyor ha plagut que yo sia en la seruitut vostra: suplich vostra senyoria me vulle conseruar en la amor e voluntat de les gents. car pochs son qui me conexen. pra tinch esperança: que per lo mija de la senyoria vostra: yo sere estimada honrada e amada. E venint la quarta donzella paciencia besa la ma a la senyora e dix. ¶ O domina conforta me: non auertas sacrum aspectum tuum ame. Volent dir: O ma senyora (seuyora) quant he yo desijat venir en tan bona posada: vos senyora sereu lo confort e aiuda mia: suplich vostra senyoria no aparteu de mi la vostra sagrada e graciosa presencia. Car lo exercici meu ha de esser entre los affligits e tribulats e defalliria la força mia si per vostra merce no era aiudada. Car vos Senyora sereu la regla e lo exemplar dels pacients e negu seguint a vos no sapartara de mi en les tribulacions sues. E acostant se a la senyora la quinta donzella fermetat besant la ma a sa senyoria e dix. ¶ Ego in altissimis habito: et tronus meus in columpna nubis. Volent dir: yo senyora fins a huy no so deuallada en la terra ans es la habitacio mia en les altees del cel: e la cadira mia se aposenta sobre les nuus. Car en la dita terra noy ha res ferm: tot es sotsmes a gran mutabilitat: seguretat negu pot hauer de son prohisme. Vos ma senyora portareu noua pratica en la terra a exemple dels qui seguir vos volran: car sereu ferma y constant en totes les virtuts e perseuerareu en elles fins a la fi augmentant continuament. E les dites virtuts foren molt be acceptades per la senyora. E sancta Anna sentia continues consolacions en la sua anima tocant e tractant aquella excellent filla: no las volguera may partir dels braços. Com mamaua mirauala tostemps en la cara ab dolçor no recomptable. Com la posaua a dormir en lo lit staua ab vna canella en la ma mirant e contemplant aquella dolçor de cara a ella tan plaent (tá plaét) de veure. E complits los huytanta dies la gloriosa Anna ana al temple portant la sua amada filla al braç per (p) fer gracies a nostre senyor deu q lay hauia donada: e per offerir los sacrificis que la ley manaua. E venint al temple vehent la lo gran sacerdot ixque la a recebir ab gran goig: car sabia lo desig grandissim: que tenia de hauer fills. Car moltes vegades ab ell sen era rahonada comptant li ab moltes lagrimes la sua congoxa demanant li de gracia quen pregas a deu. E lo dit sacerdot acostant se a ella dix li. O Anna (Hosanna!) e gracies infinides sien fetes a nostre senyor deu: qui axius ha volgut aconsolar e complir vostre bon desig. Araus dich.Or multum valet deprecacio iusti assidua Car en vos veig speriencia certa: que val molt la oracio continua de la persona justa. Vos en la congoxa vostra haueu lexat tots altres remeys: e sols haueu recorregut a aquell: qui aiudar vos podia: ço es nostre senyor deu suplicant lo ab feruent e continua oracio donas remey en vostra dolor: e sa magestat haus tan ben hoyda e aconsolada e contentada la voluntat vostra (que9) queus ha donat vna tan excellent filla. ¶ Que valet ad vos multo magis q (qp, en virgulilla : quem) decem filij. Car mes val a vos sens comparacio aquesta filla q deu fills. Exemple gran lexareu en lo mon (mou) als tribulats que tot lo seu refugi sia en oracio si volen hauer presta y complida consolacio. E Anna molt alegra de les paraules d´l dit sacerdot dins lo seu cor continuament feya gracies a nostre senyor deu de la mia (merçe, merce, gloria, o datra paraula, mia no cuadre) a ella feta. E axi rahonant anaren dauant laltar: e aqui Anna offeri sa offerta ab molta deuocio. E acabat lo sacrifici segons era per la ley manat la gloriosa anna despedida d´l sacerdot torna a la casa sua. E posa la sua dolça filleta en lo breç. per que reposas: e dormis vn poquet. E ella staua li dauant agenollada besant li los peuets e manetes ab goig no recomptable. E la humilissima senyora no podent comportar que la sua mare li fes tals seruirs ab tot no parlas mostraua en la sua careta no li plahyien semblants coses. E la virtuosa mare que en res no pensaua mes sino en complaure aquella excellent filla: conexent la voluntat sua posa fi en lo seu propri plaer per contentar a ella: e daqui auant no li besaua peus ni mans sino solament la boqueta frontet e galtetes ab grandissima amor e reuerencia: car sabia qui era: car molt mes lamaua per les multissimes virtuts sues que per esser li filla.

dissabte, 8 de maig del 2021

Capitol LXIII (lxiij). Com Joseph hauent sentiment del prenyat de la senyora dellibera dexar la amagadament:

Capitol LXIII (lxiij). Com Joseph hauent sentiment del prenyat de la senyora dellibera dexar la amagadament: e fon certificat per langel: del misteri de la incarnacio del fill de deu.

Creixent lo senyor en lo ventre de la sua mare Joseph comença hauer sentiment del prenyat de la senyora e stigue en si molt alterat ignorant la causa del dit prenyat: ab tot que ell era tan cert de la puritat e sanctedat de sa senyoria.
¶ Quia possibilius enim credebat virginem
sine viro posse concipere: qp mariam posse peccare. Car pus possible li paria que verge pogues concebre sens home: que no la senyora Maria peccar: ne defallir en nenguna cosa. E per la molta amor e reuerencia que tenia a sa senyoria: no hague atreuiment james de demanar li (preguntar li) quin prenyat era lo seu: ans tribulaua e combatia ab sos pensaments continuament cobrint sa tristicia com podia: Ab tot que no era amagat a la senyora la alteracio de la sua cara: ans conexia be la torbacio que en lo seu sperit tenia per ignorancia de la manera del seu prenyat: de la qual cosa sa senyoria tenia molta congoixa e compassio del sanct vell: lo qual ella carament amaua: y veyal (si no coneixeu la y, griega, aquí to la presento) tribulat de cosa que ell tant sen alegraria si la sabes. E sobre aço recorregue a la clemencia diuina per mija de deuota e feruent oracio suplicant sa magestat volgues reuelar a aquest sanct hom lo seu diuinal misteri ço es del seu fill humanat: car ella no gosaua manifestar aquest secret a nengu sens special licencia de sa real excellencia. Car sabia que era scrit. ¶ Sacramentum regis abscondere bonum est. E continuant la senyora sa oracio mereixque obtenir lo que demanaua. Car joseph creixent e augmentant en la sua dolor dellibera de lexar la senyora e anarsen amagadament puix del seu prenyat nenguna raho ell no podia donar a les gents. E entrant en la cambra per pendre la clocha pensant que de tan cara e de tan amable companyia se hauia a partir per a tostemps: fon tanta la congoixa sua que ab vn grandissim plor caygue en terra e aqui stigue la major part de la nit ab continues lagrimes E en la matinada lassat de molta dolor adormis un poch. ¶ Ecce angelus domini in sompnis appareuit ei dicens. Joseph fili dauid noli timere. E langel trames per nostre senyor deu aparentli en sompnis li dix. Joseph fill de dauid no vullau tembre: car vos qui deuallau de la fidelissima casa de dauid sou molt cert de les grans promissions fetes als pares vostres: com lo ver messies se ha de encarnar en dona verge: de aquella naixer deu e hom sens rompre al virginitat. E perço lo vostre para Dauid contemplant la exaltacio del seu linatge: dix ab sobirana alegria: ¶ Dixit dominus domino meo sede a dextris meis. Volent dir que nostre senyor deu lo pare qui es senyor general de tots hauia dit al seu fill que sigues a la part dreta sua: Aquest fill en quant deu es egual al pare seu e senyor de Dauid e de tot lo restant: e en quant home sera fill de Dauid: e perço li diu senyor meu: car a ell es stat promes e donat. E si dona verge ha d´esser mare d´aquest senyor: siau cert que es la sposa vostra vera filla de dauid. ¶ Vbi vidisti tam dignam: vbi visiti tam pulcram: vbi vidisti tam sanctam: Digau joseph haueu vos vista nenguna tant digna en les passades ni presents ni en les que se speren a venir per a esser mare de deu com aquella: Ni haueu vista semblant a ella en bellea corporal ni spiritual: ni sanctedat sua sabeu que tinga egual: De que dubtau: Posau tota tristicia apart.
¶ Accipe Mariam
coniugem tuam: quod enim in ea natura humana est de spiritu sancto est. Acceptau joseph aquesta senyora Maria no solament per sposa: ans per reyna e senyora: car mare es de deu eternal: e lo prenyat seu es per obra del sperit sanct. ¶ Pariet autem filium et vocabis nomen eius ihesum. La qual parra (parirá) vn excellent fill: al qual vos coma pare posar liheu lo nom e dir liheu Jesus (Iesus): Car aquesta dignitat singular haueu aconseguit (a+ espay ben cla+ cóseguit) de nostre senyor deu que vos en la terra siau dit pare del fill seu. ¶ Jpe (Una J que no saps si es J o I, + p en rayeta damún + e, y escrius “misericordiosissimament”, me vols fotre lo pel, Isabeleta de Villena, desde lo limbo o lo sel?) enim saluum fatiet populum suum a peccatis eorum. E siau cert que aquest es lo ver redemptor de natura humana: qui ab la sua propria sanch saluara lo poble seu satisfent largament per los peccats de aquell ab la mort sua. E joseph axi informat per langel leuas ab goig infinit e fica los genolls en terra per regraciar a la magestat diuina de la misericordia a ell feta: e dix.
¶ Gratias tibi ago domine: quia conuertisti
planctum meum in gaudium michi. Volent dir. Gracies faç a vos senyor y deu meu com per la vostra infinida clemencia y bonea tan largament haueu conuertit la mia dolor e planct (planctum: plañir, planyir) e goig (gaudium: goig, gaudir, goyo aragonés) e en alegria. E exint de la cambra sua molt cuytadament ana a la celleta hon la senyora staua: e trobala agenollada (a genollada) e circuida de tanta claredat e lum que no la pogue diuisar per la grandissima resplandor de la sua cara. E cahent en terra ab vn gran crit e moltes lagrimes dix. O senyora excellent perdonaume: car yo indigne de la vostra companyia hauia delliberat dexaruos: ignorant fosseu mare del fill de deu. Ara senyora informat de la dignitat vostra suplich vostra senyoria me vulla pendre a merce e perdonarme aquesta erra: e acceptarme per seruidor: Car de açi auant tota la vida mia senyora sera occupada en seruir lo senyor fill vostre e a vostra senyoria. E la senyora clement hauent molta compassio del sanct vell ana cuytadament a ell: e ab los vlls plens de lagrimes leual de terra dient: que ella li perdonaua de molt bona voluntat e que hauia passada molta congoixa de la sua dolor: e ques alegras: puix nostre senyor lo hauia tant aconsolat: reuelantli lo secret misteri de la incarnacio. E sa senyoria feu seure a sanct Joseph en vn banch:
(
de açi ve la cançoneta de Aiguaiva, Aiguaviva, Aguaviva, Teruel:
baixéu les coquetes,
baixéu lo vi blanch,
baixéu a Josito
sentat en un banch.
)
perque descansas vn poch dels penosos dies passats: e sa merce per alegrarlo: començali a comptar per orde tot lo misteri del seu prenyat
(
si no lay diu assentat, cau redó de cul):
e los grans misteris que de aqui se hauien a seguir. E joseph escoltaua aço ab tanta deuocio e alteracio de pensa que staua quasi fora
simateix ab continuat escapament de lagrimes. E de aquests parlaments tals hagueren moltes vegades durant los nou mesos: car james parlauen dalre: sino com rebrien aquell senyor: com lo contractarien ab quanta amor e reuerencia lo seruirien: e en parlar e pensar de aço era lo delit (el deleite) dels dos. E axi passaren tot aquell temps sperant la vista del fill de deu tan desijada.

dijous, 12 de maig del 2022

Carta 2, Templo del Santo Sepulcro

CARTA 2. 

Templo del Santo Sepulcro: si le hubo en Valencia antes de su conquista. Restauración de la silla Episcopal en esta ciudad. Esplendor de su Iglesia en el nuevo estado. Fundación de la Catedral y y su advocación. Circunstancias señaladas de este edificio. Decoro del culto: vestiduras corales de sus Prebendados y demás ministros, así de ella como de las parroquias. Capilla del Colegio de Corpus Christi. 

Mi querido hermano: Me acuerdo que en tus cartas pasadas me prometías una gran cosecha literaria en esta ciudad de Valencia. Efectivamente me ha asombrado la multitud de códices litúrgicos que se hallan depositados en la Biblioteca de esta Catedral, y me llena de reconocimiento la generosidad con que el Ilustrísimo Cabildo de esta Iglesia me ha permitido a ciertas horas el uso libre de esta pieza y de todas las preciosidades que encierra. Así que, en lo tocante a los oficios eclesiásticos poco nos quedará que desear. Mas no he sido igualmente feliz en los demás puntos de la literatura eclesiástica; algunos de los cuales quedarían mucho mas ilustrados, si hubiera conseguido ver los documentos originales. Como quiera, diré hoy algo del estado moderno de esta Iglesia.

Ya sabes que la larga dominación de los moros en esta ciudad destruyó casi del todo la religión cristiana y su culto exterior. A excepción de los pocos años que la poseyó el Cid, en los otros siglos anduvo desterrada de ella y su comarca la adoración del verdadero Dios. La opinión de la supuesta Iglesia de los morabatins o mozárabes (morabatinos también fue una moneda), que creen algunos haber existido en esta ciudad desde los primeros siglos con el nombre del Santo Sepulcro, merecía otros apoyos que los que alegan sus defensores (a : Escol. lib. IV cap. XXIII n. 2 y lib. V. cap. V núm 4. Sales, Memorías de la Iglesia del Santo Sepulcro de Valencia.). 

Verdaderamente causa admiración la repentina mudanza de su título en el actual de S. Bartolomé, de todo punto inverosímil en tiempos pacíficos, cuando era ya dominante en esta ciudad la religión cristiana, y mucho más después que los monjes Basilios moradores de esta casa, como se supone, durante la dominación de los moros, a costa de grandes expensas y trabajos, le habían conservado su antiquísima advocación del Santo Sepulcro. Mas dejando esto a los historiadores, luego que D. Jayme I de Aragón conquistó esta ciudad de los moros en el año 1238, se dedicó enteramente al restablecimiento del culto divino, purificó mezquitas, erigió iglesias, fundó monasterios: de suerte que en menos de dos años se vio renacer el antiguo esplendor de la religión: había ya numeroso clero, que con decoro y solemnidad celebrase en varios templos los divinos oficios: dotó liberalísimamente la Iglesia Catedral, como lo tenía ofrecido a Dios, y él mismo lo confiesa en la escritura de donación, que se conserva, según dicen, en el archivo (a), con lo cual puede decirse que (1) puso los segundos cimientos de la silla Episcopal, que han ocupado hasta nuestros días Prelados de buena memoria, muchos de los cuales no dejaron lugar para que este pueblo envidiase los días floridos de la cristiandad; siendo gloria bien particular del último estado de esta Iglesia que dos de sus Obispos hayan sido colocados sobre los altares; y otros dos, hijos también de esta Diócesis, elevados a la silla de San Pedro. 

(a) Así esta escritura otorgada en el año 1241, como el voto que sobre ello había hecho el mismo Rey cinco años antes, pueden verse en la Colección de los Concilios de Aguirre (edición de Catalani, tomo V página 188 y siguientes.) 

No es inferior la gloria que se granjeó esta Iglesia con la multitud de sus Sínodos, celebrados en todo este tiempo, no sólo desde que fue erigida en Metropolitana el año 1492, sino también cuando aún era sufragánea de la de Tarragona. A la ilustrada piedad con que en ellos se trataron los negocios eclesiásticos, debe esta ciudad el haberse mantenido pura en la religión, y haber conservado en las solemnidades eclesiásticas cierta majestad devotísima que convendría fuese general en todas las Diócesis. 

El templo de la Iglesia Catedral reconoce por fundador al Obispo D. Fr. Andrés Albalat, que puso su primera piedra en 1262. Siguieron las pisadas de este liberalísimo Prelado algunos de sus sucesores, ensanchándole hasta la grandeza que hoy tiene. Hácele muy vistoso el suntuoso adorno que en nuestros días ha recibido, no sólo por la multitud de jaspes, sino por el nuevo orden de las capillas, y el buen gusto en la construcción de algunos de sus altares (2). El retablo mayor ya muy de antiguo es de plata, y las puertas de oro, como decía Felipe II, aludiendo a sus hermosas pinturas (3), obra (según dicen) de Pablo de Areggio y Francisco de Neápoli, que florecieron a principios del siglo XVI.

Comúnmente se cree que esta Iglesia se dedicó a nuestra Señora con el título de la Asunción. Alegan no sé qué voto del Rey D. Jayme I. Si fuese así sería (4) distinto del hecho en Lérida en 1236, el cual nada dice de esto, 

sino sólo de dotar las Iglesias que conquistase en el reino de Valencia. Lo cierto es que en la sacristía de esta Iglesia se conserva la misma imagen que trajo consigo el Rey conquistador, y puso en el altar mayor, bajo de la cual se leen estos dísticos: 


Obtulit huic urbi post barbara colla subacta 

Hanc primam sacrae Virginis effigiem 

Rex super insignis, regumque norma Jacobus. 

Mente reverenti prospice, quisquis ades. 


Es una pintura que representa a María Santísima con el niño en los brazos, sin alusión ninguna a su gloriosa Asunción. Por otra parte, el Rey D. Jayme, ni en sus privilegios, ni en la historia que corre con su nombre, jamás da tal invocación a esta Iglesia; siempre la llama Ecclesia Sanctae Mariae: Sancta Maria sedis Valentinae. 

También dicen que el Cid había antes dedicado esta Iglesia a S. Pedro (5). Creo que el M. Berganza en su obra Antigüedades de España dice algo que desmiente esta opinión.

El Obispo D. Vidal de Blanes costeó el aula capitular: obra del arquitecto Pedro Compte, como asegura Ponz en su Viaje tom. IV (a). 

(a) Si es así, habiéndose indubitablemente concluido este edificio en 1358, debemos reconocer dos arquitectos del mismo nombre y apellido, acaso abuelo y nieto, los cuales trabajaron en esta ciudad en distintos siglos: a saber el ya dicho a mediados del siglo XIV, y (el) otro en el siglo XV, artífice de la famosa Lonja de la seda, que se construyó en 1482 (como se lee en Esclapes Noticias de Valencia); el mismo sin duda que pocos años antes sucedió a un maestro Baldomar en la conclusión de esta Catedral desde las pilastras del Tráscoro (detrás del coro) hasta la puerta principal y torre llamada del Micalet; obra que se comenzó lunes a 10 de Septiembre de 1459. Así consta del Diario MS. por un anónimo, Capellán del Rey D. Alonso V de Aragón, que se conserva en la Biblioteca de PP. Dominicos de esta ciudad.   

Hizo en ella un púlpito que algunos creen haber servido de cátedra para la Lectura de Teología poco antes instituida en esta Iglesia, en el cual enseñase S. Vicente Ferrer desde el año 1385 hasta el 1390. Mas en el Epítome de las constituciones de esta Catedral (fol. 87) se ve que esta Lectura se tenía, no en el aula capitular, sino en la casa que hasta nuestros días se llama de la Almoyna, o limosna (elemosina). Otro púlpito se conserva junto a la capilla mayor a la parte del evangelio, donde es tradición que predicó este Apóstol de la Europa.

Con suma complacencia estoy observando el decoro y gravedad con que celebra esta Iglesia los oficios divinos. Además del plan de educación eclesiástica, que se halla establecido en esta Diócesis, contribuye también a este objeto el gran número de Dignidades, Canónigos y Pabordres y otros ministros que residen en ella. No me parece ajeno de mi propósito renovarte la memoria (6) de sus vestiduras corales, por si conviniese hacer uso de esta descripción. Hay dos clases de Beneficiados residentes en el coro. Unos graduados, y otros no graduados. Figúrate sobre la sotana ordinaria otra de seda negra, y encima una sobrepelliz abierta por los costados con las mangas sueltas y volantes, y sobre ella una capa corta, o sea muceta, que cubre el brazo hasta los codos poco más: este es todo el año el vestuario de los no graduados. Los que lo son, llevan sobre la segunda sotana un roquete sin mangas: sobre él un ropón, que llaman colas, y es un equivalente de la capa coral: su figura es la que resulta cuando alguno recoge la capa por bajo de los bazos para que lo arrastre por detrás, dejando caer delante todo el envoltorio de la ropa hasta los pies. Las dos alas de la capa se figuran con dos triángulos, que llevan al canto una cenefa de tafetán encarnado. Sobre esta reliquia de capa encaja la muceta o capirote puntiagudo por detrás, y por delante redondo con pieles cenicientas en invierno, y raso o tafetán encarnado en verano. De esta misma hechura es el vestido de los Clérigos de oficio, los cuales, a excepción de los Sochantres, Maestro de capilla, Organista y Hebdomadarios, que visten como los graduados, usan siempre de tafetán o raso negro en las colas y la muceta, y de pieles negras en esta última durante el invierno. Esta misma es la figura de los hábitos canonicales, con la diferencia que el roquete tiene mangas ajustadas hasta la muñeca, y las pieles en invierno son de armiño, y todo el vestido es de seda morada. Así visten los individuos de este Cabildo desde el Pontificado del Papa Alexandro VII, que les permitió mudar los vestidos antiguos como lo verás en la copia adjunta de su Bula, sacada de otra no muy exacta: que el original no le pude ver (a: Véase el apéndice núm. I.). De la figura y color de los hábitos antiguos da razón la Bula de Calixto III, expedida en 1457 a favor de los Canónigos de S. Felipe, a quienes concede el uso de los mismos vestidos corales que los de la Iglesia de Valencia. También envío copia de este documento, que me franqueó original el Cabildo de aquella Colegial (b: Véase el apéndice núm. II.), y con ello me excuso de decir más sobre esta materia. 

Los Cleros de las parroquias, que son numerosísimos, visten todos como los que no son graduados en la Catedral. Y para distinguirse en ellas los que tienen grado mayor de universidad, en la capa o manteleta corta llevan una cenefa ancha de raso o tafetán carmesí. En las tres ferias mayores de semana santa usan los Canónigos de (7) capa morada con la cola larga, y los Doctores visten otra igual de color negro sólo para la adoración de la cruz en el viernes santo, y para cantar las lecciones en los maytines (maitines) de estos tres días. Esta capa cae desde las escápulas partida en dos puntas largas. Con esto se entiende mejor que levantada y doblada por bajo de los brazos, resulta la figura ya dicha, que llaman colas.

De este género de vestiduras corales, que son con alguna diferencia comunes a toda la Corona de Aragón, se exceptúa el Clero del Colegio de Corpus Christi que fundó el B. Juan de Ribera, en el cual se conserva el uso de las sobrepellices solas como en Castilla. Este devotísimo templo campea entre todos los de esta Diócesis en la solemnidad del culto. Quizá no habrá otro que le exceda en toda la cristiandad, y serán rarísimos los que lleguen a igualarle en la diaria magnificencia y decoro de los divinos oficios. Hasta los minutos que deben durar las horas rezadas, dejó señalados su santo fundador, estableciendo muchas ceremonias religiosas, que dan nueva majestad a sus fiestas eclesiásticas, de las cuales diré algún día, dándolo Dios, que ya hoy no permite más el correo. 

Dios te guarde muchos años. Valencia 19 de Octubre de 1802. 


NOTAS Y OBSERVACIONES. 

(1) Puso los segundos cimientos de la silla Episcopal. De esto da puntual razón en su Historia Gaspar Escolano, diciendo: "Luego que (el Rey D. Jayme) hubo reedificado la Iglesia mayor que había sido primero mezquita, trató de adornarla de Obispo, Canónigos, Dignidades y Clerecía. Al principio no le fueron señaladas más de doce Calongías (canongías) y cuatro Dignidades, es a saber, Arcediano mayor de Valencia, Sacristán o Tesorero, Chantre o Capiscol, y la de Arcediano de Xátiva; si bien en el año 1260 D. Fr. Andrés Albalate, Obispo que entonces era de Valencia, juntamente con las cuatro Dignidades instituyó quinta Dignidad, que fue el Deanazgo (deán).... En el año 1240.... se partieron el Obispo y Cabildo medio por medio todas cuantas rentas les había dado el Rey, como parece por el libro del Cabildo, que llaman la Obispalía.” (Escol. lib. III, c. VII. n. 5.) 

(2) El retablo mayor ya muy de antiguo es de plata. 

Con la ocasión que se dirá en la Carta núm. VIII, se quemó y derritió este altar en el año 1469. Mas no tardó mucho el Cabildo en comenzar a reponerle, ni su nueva construcción es obra de un artífice italiano, como supone Ponz. El Diario MS. ya citado, después de hablar del incendio, dice así: "En lany LXX fonch principiat lo dit retaule tot de argent, e foren mestres del dit retaule mestre Jaume Castellnou, e mestre.... Cetina, e mestre Nadal Yvo argenters, tots naturals de Valencia; e fonch messa la Verge Maria ab lo Jesus en lo retaule en lany LXXI vespra de la Verge Maria de Agost.” Que en castellano dice así: "En el año LXX se comenzó a labrar el dicho retablo todo de plata, fueron sus artífices el maestro Jayme Castellnou, y el maestro.... Cetina, y el maestro Nadal Yvo (no Yrro como se lee en el Diccionario de profesores de las bellas artes), plateros, todos naturales de Valencia; y fue colocada la Virgen María con el niño Jesús en el retablo el año LXXI víspera de la Asunción de nuestra Señora.”

A pesar de la diligencia de los artífices no pudo perfeccionarse esta pieza hasta entrado el siglo XVI. En el año 1500 a 5 de Mayo todavía encargaban los Jurados a Micer Juan Vera, Capiscol y Canónigo de esta Iglesia, que pidiese al Papa Alexandro VI una limosna para concluir el retablo, siendo, dicen, gran mengua de esta ciudad, que en el espacio de treinta y un años como ha que se quemó, no se ha podido acabar. Pudo ser también que esto se dijera de los adornos y puertas del altar, no de la obra de plata. Como quiera, el citado Diccionario atribuye su conclusión a solo el platero Cetina; y aun cuando en ella trabajara algún italiano, no basta eso para decir que el artífice fue extranjero. 

De esta clase de retablos y altares de plata u oro hay varios ejemplos en la antigüedad eclesiástica. Además del de oro guarnecido de pedrería, dado por la Emperatriz Pulchêria, hermana de Teodosio el Menor, de que habla Sozomeno (Hist. lib. IX. c. I.), describe también el constantinopolitano de Santa Sofía Pablo el Silenciario (in descript. Aed. Sophian.), diciendo que estaba sostenido de columnas de oro, y engastado de piedras preciosas. Anastasio el Bibliotecario refiere también que el Papa Sixto III puso en la Iglesia de Santa María la Mayor un altar de plata que pesaba trescientas libras; y el Papa Hilario dio otro también a la Iglesia de S. Lorenzo, en que se consumieron treinta marcos de plata; y de S. Gregorio dice el mismo: fecit ciborium Beato Petro Apostolo cum columnis suis quatuor ex argento puro. Y de Pascual I: propitiatorium (seu ciborium) altaris ex laminis argenteis circumduxit. (V. Grancol. l' Ancien Sacram. de l' Eglis. II. part. pág. 40 seq.) 

En el Cronicón abreviado de Lieja (ap. Mart. Anecdotor. t. III. col. 1404.) se leen estas palabras: cum B. Lamberto patrono fieret novum ciborium exterius argento, et auro coopertum. y en la vida de S. Odilon Abad (act. SS. Benedict. saec. VI. p. I, pag. 687.) incoepit etiam ciborium super altare S. Petri, cujus columnas vestivit ex argento.... (Vid. Ducang. Glossar. V. ciborium, propitiatorium).

Entre estas y otras muestras de magnificencia en el culto, merece contarse el retablo de que tratamos, al cual Ponz y el citado Diccionario dan 40 palmos de elevación y 24 de latitud. Acaso incluirán en estas dimensiones todos sus adornos. Pero medido sólo lo que es plata, no tiene más que 28 palmos de alto y 22 de ancho. Así lo asegura en sus Memorias valencianas Onofre Esquerdo, el cual era Síndico del Secreto el año 1682, en que se concluyó la renovación del presbiterio, y había visto desarmar, limpiar y pesar dicho retablo. Hállanse estas Memorias MSS. en la Biblioteca de Santo Domingo. Por el mismo documento se sabe que la plata del altar pesaba en ese año 1684 marcos y 8 onzas. Y siendo este el que se fabricó después del incendio de 1469, resulta que a la plata que entonces se pudo recoger en cantidad de 1027 marcos y una onza, se añadieron entonces 657 marcos y 7 onzas, para que tuviese 6 palmos de alto y 4 de ancho más que el primitivo. Debo estas noticias y las de la nota siguiente al P. Lr. Fr. Bartolomé Ribelles, Dominico, Cronista de la ciudad y reino de Valencia.

(3) Obra de Pablo de Areggio &c. Algunos han dudado si son estos dos pintores los mismos que más de treinta años antes habían venido de Italia, llamados para pintar en esta santa Iglesia, como consta del citado diario MS., en el cual se leen estas palabras: "En lany 1471 feren venir dos mestres pintors florentins, molt sobtils e aptes en lart de la pintura, per pintar lo cap de la Seu dels Angels, e de les altres coses de pintura al fresch.” Esto es: "En el año 1471 hicieron venir dos maestros pintores florentinos muy hábiles y diestros en su arte para pintar la capilla mayor de la Seo (sus paredes y cielo), y otras cosas al fresco.” Mas que estos pintores al fresco sean los ya dichos y no otros, lo certifica la escritura ante Juan Esteve, Notario del Cabildo, en 28 de Julio de 1472 (que está en su Notal N: fol. 128), donde se ve que el Obispo D. Rodrigo de Borja y su Cabildo se obligaron a pagar 30 ducados en tres tercias a Pablo de Areggio y Francisco Neápoli por precio de las pinturas al fresco de la capilla mayor. Acaso serán estos los 30 ducados de oro que Ponz dice haber costado las puertas del altar. Mas en esta escritura sólo se habla de pinturas al fresco; las cuales si se conservaran, pudiéramos juzgar por ellas si las otras eran de la misma mano. Pero como en la renovación del presbiterio, que empezó el año 1674, fueron destruidas, y reemplazadas por los adornos que entonces eran una maravilla del arte, queda todavía en duda este punto mientras no se liquide por los documentos del archivo. Y si, como lo parece, estos pintores eran ya entrados en edad en ese año 1471, cuanto era menester para que su crédito los trajera de Italia a España, no es inverosímil que muriesen antes del 1500: tiempo en que el retablo estaba aún por concluir (como se ha dicho), a lo menos sus adornos, y entre ellos sus preciosas puertas, las cuales es cierto que no se colocaron hasta el año 1506; y es muy probable que una de las causas de esta dilación fuese el no estar todavía concluidas. Por otra parte se cree comúnmente que estas pinturas son obra de alguno de los discípulos de Leonardo de Vinci, en cuyo número yo no me atrevo a contar a Neápoli y Areggio, hombres ya muy acreditados en su arte, cuando el supuesto maestro sólo tenía veinte y cinco años de edad, como nacido en 1445 (1452 según otras fuentes). Menos errado me parece el juicio de los que atribuyen estas pinturas a un Felipe Paulo de Santa Leucalia, Borgoñón, por la analogía que tienen con las tablas de la pasión y de la vida de Santo Domingo, que se conservan en el aula capitular del convento de Predicadores, las cuales pintó para el retablo mayor antiguo de su Iglesia, que costeó el Obispo Cristopolitano D. Fr. Ausias Carbonell, como me aseguran que consta de una escritura ante Pedro Cherta a 9 de Febrero de 1525. 

(4) Distinto del hecho en Lérida. Otra promesa hizo este Rey en el mismo lugar y año de sujetar todas las Iglesias que fundase a la Catedral de Tarragona, en atención a los servicios que de ella había recibido y de su Arzobispo D. Guillermo. Estos documentos y la dotación de la Iglesia de Valencia, y otras constituciones del mismo Rey acerca de la libertad e inmunidad de los judíos que se hiciesen cristianos, publicó el C. Aguirre en la colección de Concilios de España; mas se engañó en creer que antes de él no habían visto la luz pública. El impresor Diego Gumiel publicó todos los privilegios y constituciones de este Rey pertenecientes a Valencia, corregidos y ordenados por Luis Alanya. La edición se hizo en la misma ciudad en un tomo en folio año 1515, de la cual he visto varios ejemplares. 

(5) Creo que el M. Berganza debe decir algo &c. 

Efectivamente queda desvanecida esta opinión con lo que dice Berganza en sus Antigüedades (lin. V. c. XXV n. 303) por estas palabras: "para que los cristianos (de Valencia) tuviesen adonde asistir al sacrificio de la misa y a las horas canónicas, como se estilaba en aquellos tiempos, por lo menos a laudes y vísperas; de nueve mezquitas hicieron nueve Iglesias, que la crónica del Cid llama colaciones, y la general parroquias. Dedicaron la mayor al Apóstol S. Pedro, y la que estaba cerca del alcázar, adonde el Cid acudía de ordinario a los oficios eclesiásticos, fue consagrada a nuestra Señora con el título de Santa María de las Virtudes, que fue la Iglesia Catedral.”

La opinión de los que atribuyeron a la Iglesia Catedral la advocación de S. Pedro, parece haberse fundado en el testimonio de la crónica del Campeador, que llama colación o parroquia mayor a la del Apóstol S. Pedro. Y esta parece haber sido la opinión de Escolano, que refiriendo este hecho añade; y a la (parroquia) mayor llamaron S. Pedro por la devoción que le tenía el Cid (lib. II. cap. XXIII. n. 5), redoblando su equivocación con añadir (en el n. 9) que la Iglesia de nuestra Señora de las Virtudes, cerca del alcázar, es la actual parroquia de S. Esteban. El M. Risco con el testimonio de la historia latina que publicó, y añadiremos luego, prueba que sólo erigió el Cid la Iglesia de Santa María, aprovechándose para ello de la mezquita que tuvieron los sarracenos. Lo demás que se dice de la Iglesia de S. Pedro (añade), y otras cosas que se ponen en la citada crónica relativas al santo Apóstol, como la aparición que se refiere en el cap. 279, son tan sospechosas como otras muchas noticias que trae la misma crónica; y se puede presumir haberse fingido con pasión hacia el monasterio de Cardeña, que tiene también la advocación de S. Pedro, (Risc. Hist. de Rodr. Díaz cap. XIV.) Confírmase esto con la misma escritura de dotación de esta Iglesia, hecha por el mismo Rodrigo Díaz el año 1098, la cual se conserva en el archivo de la santa Iglesia de Salamanca, en donde referidas las posesiones dadas por él a aquella Catedral, se lee lo siguiente: haec autem omnia superiùs pertaxata Domino Deo, et Ecclesiae Valentinae in honorem Beatae, et gloriosae semper Virginis Genitricis Dei Mariae consecrate, liberè et absolutè, remota omnium posterorum nostrorum, totiusque successionis nostrae callida argumentatione, obstrusa omnium perversorum voce... donamus in manu Pastoris nostri Hieronymi, ab Urbano Papa secundo canonicè ordinati, et à Deo, ut credimus, ad restaurandam eandem Ecclesiam praedestinati, quatenus piissimus Dominus à vinculis peccatorum nostrorum nos immunes efficiat, simulque potenter ab hostium nostrorum tàm visibilium, quàm invisibilium insidiis clementer expediat. 

Esta escritura firmada del Cid, que se descubrió el año 1617 con la otra de Doña Ximena, de que hablaré luego, la puso Gil González Dávila en el archivo de la santa Iglesia de Salamanca. Tiénenla por sospechosa los editores de Mariana por datarse en ella la conquista de Valencia en el año 1088, esto es, seis años antes de 1094, correspondiente a la egira (hégira) 487, en que la fijan las memorias del árabe Ben Hayan (Casir. Bibl. arab. hisp. t. II pág. 43.). Pero examinada la escritura, se ve que en ella se data el año de la dotación de la Iglesia, y no de la conquista de la ciudad: y que fue una equivocación del que la escribió poner el año de 1088 en lugar de 1098. Sus palabras, según la corrección del M. Risco, son estas: Anno siquidem incarnationis Dominicae XCVIII post millesimum: ego Rudericus (Rodericus, Rodrigo) Campidoctor (Campeador), et Principes, ac populus, quos Deus, quandiù ei placuerit, meae potestati commissit, donamus ipsi Redemptori nostro... et Matri nostrae Ecclesiae, sedi videlicet Valentinae &c. 

Publicáronla el mismo Berganza en el apéndice a las Antigüedades secc. III. cap. XIV. tomo II. pag, 673, y el M. Risco en la historia de Rodrigo Díaz apend. IV. p. 10. Así esta escritura, como la de Doña Ximena, no dice Gil González haberlas hallado en el archivo de Salamanca, como escribieron los ilustradores de Mariana, sino haberlas colocado en él: Esta escritura dice, pareció año 1617, y la puse de mi mano en el archivo de Salamanca con otra de Doña Ximena &c. Lo mismo consta de la escritura de donación al Obispo D. Gerónimo y a su Iglesia de Valencia, hecha en 21 de Mayo de la era 1139, notando también el año de Cristo 1101 por Doña Ximena Díaz, mujer de Rodrigo Díaz, juntamente con sus hijos e hijas, por el remedio de su alma y de su difunto marido, a quien da el nombre de Campeador, en la cual se lee: 

Ego denique Eximena Didaz, inspirante me divina clementia, nullius cogentis imperio, neque suadentis articulo, sed propria atque spontanea mea voluntate, una cum cunctis filiis atque filiabus, nec non et meis bonis hominibus, facio hunc titulum scriptionis et donationis ad honorem Dei, et Beatae Mariae semper Virginis Valentinae sedis. De esta escritura hace memoria Sandoval en su historia del monasterio de Cardeña §. VI: publicáronla Yepes en el tomo VI de la Crónica general de S. Benito, y el M. Risco en el citado discurso apend. V. pág. 13.

Con estos documentos concuerda la historia antigua del Cid, que se conserva MS. en la biblioteca de S. Isidro de León, en la cual se lee: Venit ipsemet (Rodericus) Valentiam, et in domo sarracenorum quam illi mezquitam vocant, Ecclesiam Sanctae Mariae Virginis ad honorem ejusdem Redemptoris nostri genitricis miro, et decoro opere contruxit. Publicó este códice el M. Risco en la citada obra apend. VI. pág. 17. 

(6) De sus vestiduras corales. Sobre estas vestiduras comunes en las Iglesias de la Corona de Aragón deben hacerse las siguientes observaciones. 

1. Que las colas de la ropa coral no son las prohibidas al Clero en el Concilio de Lima de 1582, y en otros varios Sínodos de nuestra Península, como lujo y superfluidad ajena de la moderación eclesiástica; sino los dobleces de la capa de coro, que allí llevan cogida todo el año, y no se suelta sino en algunas determinadas fiestas, conforme a la costumbre de cada Diócesis. 

2. Que estas capas llamadas corales son un equivalente de las que antes se tenían por propias de los cantores, como dice Honorio de Autun (lib. I. capítulo CCXXVII) Cappa propria est vestis cantorum.

3. Que esta especie de capas, así en Valencia como en otras Iglesias, sirviendo ahora para decoro y ornamento, se llevan todo el año: no obstante que habiéndose concedido en su origen para abrigo, eran usadas sólo desde Todos Santos hasta la Pascua, como consta de una constitución de esta Iglesia hecha por el Obispo D. Vidal de Blanes, y de la Bula de Nicolao III, expedida en 1278 para fijar los hábitos corales de los Canónigos de S. Pedro de Roma, donde dice que en invierno superpelliceas lineas deferunt cappas nigras de sergia simplices, y en verano lineis togis superpelliceis sive cottis absque cappis utantur.

4. Que la sobrepelliz de ahora es la misma túnica talar de lino, de que hablan los antiguos escritores de ritos, vestis alba laxa talaris (Honor. Augustodum. lib. I de Gemm. cap. CCXXXII.); la cual ya el Concilio de Basilea (Basel) celebrado en 1431 permitió que llegase hasta más abajo de las rodillas: horas canonicas dicturi cum tunica talari ac superpelliceis mundis ultra medias tibias longis, vel cappis, juxta temporum ac regionum diversitatem &c. 

5. Que la sobrepelliz no se diferenciaba del roquete en la tela ni en la longitud, sino sólo en las mangas anchas, a diferencia de las del roquete (rochetum seu romana camisia), que son angostas, como lo dice el primer Concilio de Milán: superpellicia latis sint manicis, non angustis instar rocheti. 

6. Que es muy antiguo y extendido el uso de llevar sueltas las mangas de la sobrepelliz, como ahora en esta Iglesia y en otras de Aragón, diciendo Lindwod (ad Provinc. Eccl. Cantuar. lib. III tit. XXVII.) rochetum differt à superpelliceo, quia hoc habet manicas pendulas, sed rochetum est sine manicis, et ordinatur pro Clerico ministraturo Sacerdoti. Donde se ve también autorizado el uso de los roquetes sin mangas, que llevan en esta Iglesia algunos de los residentes, que no son Canónigos. Conjeturo también que los que usaban roquete eran los llamados tunicati, a diferencia de los que vestían sobrepelliz, llamados superpelliceati; cuya diferencia vemos ya establecida en las cartas de Hugon Metelo (Ep. XLI. Monum. sacrae antiq. t. II. pág. 386.) por estas palabras: isti sunt superpelliceati, isti sunt tunicati, quasi regnum Dei obtineatur vestibus... Tunicati exordium sumpserunt à Norberto: superpelliceati à B. Agustino.

7. Que las actuales mucetas de nuestro Clero no parecen ser de la hechura de las que unas constituciones antiguas de la Iglesia de Valencia llaman muzzas panni nigri, y un Concilio de Lima mozzeta (V. Ducang. Gloss.), sino semejantes al almutium o almutia, divisa antigua de los Sacerdotes (Jo. de Janua in V. Flamen), que con el tiempo vino a ser ropaje propio de los Canónigos en el coro: quo caput et humeros tegebant (Radvic. de gestis Fred. Imper. lib. II, cap. LXVII. Vid. Grancol. l' Ancien Sacram. part. II. p. 145.) 

(7) Capa morada con cola larga. De esta práctica de dejar suelta la capa en algunas solemnidades principales de la Iglesia hace ya memoria S. Gregorio de Tours (de Vitis Patr. c. VII.), hablando de una parte de la casulla usada por un Diácono fuerte y robusto: sus palabras son estas: capsa autem hujus indumenti ita dilatata erat atque consuta, ut solet in illis candidis fieri quae per paschalia festa Sacerdotum humeris imponuntur. Ruperto dice también, hablando del coro (de Divin. offic. lib. II. cap. XIV.): cappas quoque in majoribus festis superinduimus.